El dia 8 de juny, com a complement d’una intensa jornada en què els Amics de Ramon Cabana van commemorar amb diversos actes el quart aniversari de la defunció del sacerdot i escriptor que havia deixat empremta a Balsareny, es va presentar a la Biblioteca Pere Casaldàliga la novel·la Morir a cavall dels vents, dels balsarenyencs Jordi Corominas i Llorenç Planes, publicada per Editorial Andorra amb tant èxit que la primera edició es va esgotar en dos dies; la que es presenta avui és ja una segona edició.
Jordi Corominas i Llorenç Planes no s’estrenen pas com a escriptors amb aquest llibre, ja que tots dos tenen una trajectòria de publicacions –de filosofia i de pedagogia, entre altres– prou extensa i interessant. Però sí que s’estrenen com a autors de ficció, i de ficció policíaca. I ens n’hem de felicitar, perquè el resultat d’aquesta decisió, la seva òpera prima, és una novel·la molt recomanable.
Morir a cavall dels vents presenta una trama complexa, pròpia de la literatura d’intriga: allò que aparentment va ser una mort accidental, la d’un corredor de la prestigiosa cursa “Cavall dels vents” de la Serra del Cadí, desperta al cap de quatre anys en la unitat dels Mossos d’Esquadra de Puigcerdà la sospita que podria haver-se tractat d’un crim molt sofisticat. El sergent Grabulosa i els seus col·laboradors obren una investigació que, de mica en mica, els anirà introduint en ambients molt inesperats: membres de la màfia russa i de la màfia xinesa, contrabandistes, traficants d’anabolitzants i d’altres formes de dopatge esportiu, fins a descobrir un rerefons històric també inquietant: alguna mort no accidental durant la retirada de l’exèrcit republicà el 1939 i també alguna altra, després, al camp de concentració d’Argelers; o la mort d’uns refugiats jueus que passaven la frontera fugint del nazisme.
El protagonista principal és l’entorn geogràfic: el Pirineu català, a cavall de tres estats: l’andorrà, l’espanyol i el francès, un àmbit grandiós que les descripcions del text ens fan veure i viure; un paisatge de gran bellesa, però també un lloc ominós, de fugida, de refugi i de dolor, en moments dramàtics de la història. Hi ha una presència detallada i viscuda d’ indrets molt concrets d’aquests àmbits que els autors coneixen tan bé, de muntanyes i ermites, d’entranyables petits pobles ocults; molts llocs reals i ben reconeixibles, incloent-hi restaurants com ca l’Amagat de Bagà, el Galet de Puigcerdà, cal Basté d’Estana i altres; però també, quan escau, llocs més exòtics per a nosaltres, com el Shisha Pangma tibetà, que ells dos també han trepitjat de debò. I hi destaca la presència constant del vent: tramuntada, llevantada, gregal, migjorn, ponent, i encara el vent de Carcanet o el vent del forat de la Seu.
En la complexa trama de l’obra, resolta en una giragonsa final inesperada que òbviament no hem de revelar, hi destacaríem algunes singularitats. En primer lloc, ja hem parlat de la precisió dels entorns geogràfics. Segonament, la descripció dels personatges principals i també dels secundaris, un retaule de tipus molt característics i ben dibuixats, que ajuden a fer atractiva la lectura. I un altre recurs narratiu a considerar són els continus salts en l’espai i en el temps, que trenquen la línia cronològica dels fets narrats amb flashbacks que ens remeten a episodis del passat relacionats amb els del present.
Convé ressaltar el llenguatge que s’hi fa servir: un llenguatge, quan és descriptiu, molt acurat i precís, i que es converteix, quan es posa en boca dels personatges, en una variada gamma de registres dialectals, entre els quals els parlars d’Andorra i de la Cerdanya, però també el nord-oriental de l’agent gironina Marta i l’hilarant “xava” de la pija agent barcelonina Lídia; per no esmentar com s’estrafà faceciosament la fonètica de personatges russos, xinesos i d’altres procedències geogràfiques. I tot amanit amb abundor d’expressions populars, frases fetes i refranys que enriqueixen el text i el fan amè.
Hi destaca encara el domini d’aspectes tan diversos com la psicologia, la informàtica i les tecnologies de la comunicació, la veterinària, la balística, l’entomologia, procediments forenses, policials i jurídics, medicines i teràpies alternatives, l’acupuntura, el ioga... També els usos i costums de cultures i religions diverses: la catòlica, és clar, però també l’hebrea i la budista. I no hi manca tampoc un racó per a la poesia i les reflexions filosòfiques. Els autors hi han abocat el sac i obsequien el lector amb una riquesa d’idees que fan que gaudeixi el conjunt molt més enllà del que gaudiria una simple novel·la “de lladres i serenos”. És molt més que això, i hom se n’adona de seguida.
Si pertot arreu trobem pistes que ens denoten com els autors s’han divertit escrivint aquesta novel·la, un dels més significatius el trobem en la tria dels noms dels personatges. Són personatges de ficció, òbviament, i el lector corrent no hi trobarà més que una decisió convencional; però als lectors de Balsareny ens sorprendrà que quan surt una infermera es digui Sallés; quan surt un metge, es digui Matamoros; quan surt un rector vell, es digui mossèn Leandre; quan surt un psicòleg, es digui Bonals... També hi figura un Francesc Riera “conegut per tothom com el Puntes”, un Jaume Coll, i potser d’altres que se m’escapen. És com una picada d’ullet als orígens dels autors, però també al seu entorn d’amistats: els noms dels personatges Salvador Grabulosa, Carles Sampedro, Llorenç Pedrals i Josep Òdena corresponen a persones reals, igual que els cognoms Casamitjana, Delgado, Planes o Perdigó, que hi surten; i l’obra en conjunt va dedicada a dos grans amics llurs ja traspassats, Ramon Cabana i Pep Girabal, els noms dels quals s’atribueixen a personatges importants del llibre.
En resum: una novel·la excel·lent que fa de molt bon llegir, i que ens fa pensar en la possibilitat d’una continuació, que esperaríem amb candeletes –oi més sabent que l’Editorial Andorra, vist l’èxit d’aquesta òpera prima, ha decidit obrir una col·lecció dedicada exclusivament a la novel·la negra: Llorenç i Jordi, gràcies i enhorabona... i a tornar-hi, que se us ha girat feina!
Ramon Carreté
Entrevista. Diari d'Andorra, 21 d'abril del 2019
Jordi Corominas i Llorenç Planes, tots dos de Balsareny, tots dos amants de la muntanya, havien escrit alguns articles i relats durant l’etapa escolar. Després la vida els va separar durant dècades: Corominas va viure molt de temps a Amèrica Llatina. Quan es va reunir de nou van reprendre l’afició a escalar cims i va ser així com, pujant un 6.000 al Tíbet, van perfilar l’argument de Morir a cavall dels vents, novel·la amb què Editorial Andorra s’obre al gènere negre.
És la seva primera novel·la, per a tots dos? Sí, jo tinc bastants coses publicades però fins ara tot era assaig. Aquí vam tenir el propòsit de muntar un relat fictici però basat en la realitat –és com una mena de Frankenstein, feta amb botzins de la vida real– i vam veure com la realitat confirma la ficció: a la novel·la hi ha un ucranià que regeix un bordell a Andorra... i mira què acaba de passar fa uns dies!
La víctima és un andorrà i l’encarregat d’investigar, un mosso d’esquadra. El sergent Salvador Grabulosa, de Puigcerdà, que està basat en algú que coneixem. Un personatge que pensem que té prou força com per continuar amb ell en altres relats.
A què fa referència el títol? Per a nosaltres encarna el fet que estem a mercè de les circumstàncies, com escassament les controlem. També parla dels vents de la Cerdanya, dels estats d’ànim que varien, del fet que tota la trama es desenvolupa en tres Estats diferents i, per tant, tot es viu des de tres cultures: parla de la sort o la dissort de ser andorrà, francès o cerdà en cada moment històric.
Hi apareixen tots els tòpics del territori, del contraban als passadors, de les màfies als bancs. Ens inscrivim en el que descriu Vicençs Villatoro. No som gens originals. Però ho fem des de la típica sornegueria pirinenca, aquest humor càustic que té tothom que coneixem per aquí. L’emprem quan toquem també qüestions com la decadència de la cultura religiosa tradicional, que és substituïda per una nova cultura molt poc rica culturalment: la del Mindfulness, el ioga, aquesta mena de noves religions. Al llibre, juguem amb la manera com ha canviat la visió de la parròquia com a centre de la vida cultural d’un poble i la de Martinet la convertim en un centre budista.
Esmenten referents com Henning Mankell, Fred Vargas o Andrea Camilleri. Sí, és aquest to diferent de la novel·la negra nord-americana, que té un to agre, sec, decebut. Optem per aquesta manera d’abordar les coses des d’un cert to d’humor, sorneguer, que trobem que és la millor manera d’atacar. Però, en realitat, hi ha poca cosa inventada, hem reconfigurat la realitat podem dir que n’hem fet un plagi.
Andorra té molta presència al relat? Força. Per començar, la víctima, en David Daudé, és andorrà, d’una família de Canillo. I surten molts escenaris del país. Per exemple, el Pas de la Casa quan hi havia l’hotel dels Cims, el primer que s’hi va obrir. Un escenari amb molta força.
Han jugat amb els personatges femenins. Volíem produir un xoc divertit entre aquell mosso patriarcal, pastat a l’antiga, i dues noies joves: una procedent d’una família de la burgesia gironina a la qual no fa gens de gràcia que la filla sigui policia i l’altra, una noia de barri barceloní, una crac malparlada i amb dicció de catanyol.
La novel·la és, en el fons, un fruit de l’amistat. Sí, una història maca perquè feia molt que no ens vèiem i ara hem recuperat les velles aficions. Escrivint plegats gaudeixes molt: ens tornem dolents alhora pensant i ara com matem aquest?