|
Fill del Pedraforca. M. del Mar Macià Pedraforca esporuguit s'esmunyí un dia boirós sota la destral d'un gegant que li partí el dors en dos. De la ferida a la plorosa roca n'aparegué un nen vestit d'amor que per galtes tenia petons encesos i per ulls tot l'horitzó. Ara la roca està guarida i ha desaparegut el malvat gegant i l'únic que li obre la ferida és l'enyor del seu infant. Goigs al Cadi. Josep Punsola Fonteta, me’n vaig, que s’esborra el món; com raja el teu raig, que em ragi la son! Me’n vaig... M’ajauré no molt lluny d’ací. Després dormiré... Però abans de dormir, caurà una pregària de serres perdudes amb nit a l’alçària, de timbes retudes, de prats en repòs, de drings escampats, ramats sense cos, herbeis apagats; i sentiré en mi, com si fos la font, la nit del Cadí que em porta la son... I somniaré que me’n vaig avall, vers on riu la vall; que el dia es desperta amb els ulls tots clars; que l‘hora deserta em fa amic el pas; que veig el rosari al blanc santuari, al verd dels seus prats Retorn al camp (fragments) A. J. Puig i Ferrater I Ara he sortit de la vora l’aigua, i só pujat a la cima més alta per un camí que s’adorm en la falda d’aquella serra temps ha no sotjada. I ara que cau en silenci la tarda i el vell pastor ja retorna a la pleta, sento que plana damunt de mà vida la visió de la terra deserta. ... III Dolces muntanyes del camp que ara miro; de cadascuna el vostre nom recordo com de les viles petites i brunes que als vostres peus com filloles s’aixequen, i sou, vosaltres, muntanyes, tan bones, que les vetlleu en llur son cada vespre, ben acotxades damunt vostra falda, fins que albada, amb sos cants, les desvetlla. ... VI Jo us cantaré sense dol ni feblesa, dolces muntanyes del camp que s’allarga fins a la vora del mar com vosaltres que feu amb ell una dolça sardana. Deixeu-m’hi éssê amb vosaltres, muntanyes, que us portaré de la mà a l’estimada i dansarem la sardana més bella junt amb el mar que ens allarga els seus braços. ... VIII Feu que els meus dies la boira defugin, i, harmoniosos com clares fontanes on raja l’aigua tan fresca i sonora, amb el treball de ma vida em nodreixin. Feu que el meu viure a tota hora romangui besat per l’aigua que rega la terra i per la llum del solell que colora les vostres cimes al caure la tarda. ... X O vós, Senyor, que vetlleu per nosaltres! deu-nos la joia del camp i muntanyes, i d’aquest sol que la pell ens cobra, i de la mar que ens allarga els seus braços. I quan la mort per nosaltres arribi i el nostre cor jegui dintre la terra, feu que en partir nostres llavis somriguin, contents d’haver una terra tan bona. |